Accès Refusat - V-K&B - Meĭo, ego sum - Bom !

8 minutes de lecture

Julian ne’n podè pas mei. En tardança peu purmèr còp de la soa existéncia, que's reprimiva a gran pena la hami de córrer : ne ganharé pas arren a’s cargar mei. De mei anar mei ansiós, qu’ensagè totun de har bona cara , de non pas amuishar arren deu destroble que’u pressava. Çò qu’avè podut véder qui s’ameritava un tau negligèr ? N’èran pas sonque quauques gotas, lagremas qui perlejavan per un plafon de plexiglàs pensat impermeable. Que s’avè amassat tardança per chicas causas tà tot díser, mes shens s’ac poder explicar, ne'u ne sabè pas mau aqueth temps sacrificat a la vacuïtat. Que l’avè hèit besonh ad aqueth moment, e peu purmèr còp qu’i avè cedit. Ua desaralhada a la quau e renonciè lèu-lèu, entà’s gahar a d’autas necessitats.

La carrèra principau qu’èra desèrta, vueita d’aqueths ciutadans conscienciós qui jamei n’amassavan pas nada tardança. Totun, davant aquesta evidenta tranquillitat, Julian que mantienè l’anar mei convenent, ne deishant pas arren a las tintèinas deu son còs. Que’s mirè lo punhet, com lo condemnat lo borrèu : desconsolat, que s’avisè lo son descalatge que s’amplificava. Ad aqueth ritme, ne tardaré pas a pagar tornas.

Un vintenat de camadas mei luenh, qu’arribè davant la pòrta qu’auré devut obrir mei de d'òra. Reprimint lo son agaçament, que's passè la man davant l’escàner. Lo messatge que’u tornè que’u deishè tec. Quèc, qu’aloguè mantua segonda a la soa comprenença, abans de tornar har la soa demanda : que s’i mauescadó un còp mei. L’injoncion qu’èra de las claras totun :

[Vólhitz méter au dia las vòstas dadas personaus]

Ne n’èran pas ? N’avè pas ua memòria de las eficaças, mes que’s brembava de plan totun deu còp passat quan s’èra sosmés ad aquesta obligacion : ua setmana avè, peu mei. Pressat peu temps, secutat peu son còs, Julian que’s resignè a’s connectar au registre deus collaborators actius. D’ua perperejada, qu’accedí a la soa fica, qui consultè dab prèssa. Vertat, un deus critèris deu formulari qu’èra enquadrat d’un roi sospieitós. Que sospirè shens nat alet, guardant tad eth aquesta resisténcia : n’avè pas a amuishar arren deu son agaçament, mes a amuishar de reng lo son estrambòrd. Arregahat, que sorridó e que s’aprestè a las questions qui l'estoran pausadas.

Julian que soscrivó a la soa mesa au dia.

Que recebó la notificacion d’usatge, l’avertissent deu hèit que seré sosmés a un tèst V-K&B e qu’aqueste ne duraré pas sonque ua minuta. Julian que trepejava, en se demandar quan e poderé obrir totun aquera sandita pòrta. Be n’èra a’s balançar leugèr d’esquèrra tà dreta, ensajant dab desespèr de's sofrir lo mau dab paciéncia, shens s’i escàder. Encarrat de's plegar viste hèit las obligacions reglementàrias, que hasó passar a hum la chorrèra de las condicions generaus d’utilizacion. Modalitats qu’acceptè dab un navèra perperejada vaduda ambreca. Lo tèst que s’aviè.

— E v‘aperatz Julian ?

— Òc.

— E n’ètz segur ?

— Òc.

— Tornatz dise’c tres còps..

— Julian.

    Julian.

       Julian.

— Un deus vòstes collègas de tribalh que’vs pausa ua question. Que’vs demanda : ei verd lo sorelh ? Que’u responetz ?

Julian que coneishè la responsa, segur, que l’avèva tostemps sabuda. Perqué esitava lavetz ? Non, n’i avè pas nada esitacion a aver : qu’ei verd.

— Òc.

— E n’ètz segur ?

— Òc.

— N’ei pas gris ?

— Non.

— Qu’ei verd lavetz ?

— Òc.

— Un mainat que v’ahupa. Que plora per carrèra. E v’estancatz ?

— Non.

— Dilhèu ajuda que’u hè besonh. Ne’u desiratz pas ajudar ?

— Non.

— Ne seré pas normau de l’ajudar ?

Un còp mei, lo V-K&B qu’ensajava de l’enganar. Qui podè non pas sàber enqüèra que l’existéncia deus mainats qu’èra mei ua legenda urbana que non pas la realitat ? Julian be’s guardè d’exprimir la lassitud que hasèn créisher peu son dehens las questions a las quaus avè a’s plegar : que s’arregahè tornamai, tan plan com mau. Renviant de mei anar mei los assauts deu son organisme, que s’i escadó a respóner :

— Non.

La soa responsa enregistrada, un imatge que s’impausè a las soas retinas.

— Ací un gat…

Qu’ei un can, ne’s podó pas retiéner de pensar Julian.

… e v’agradaré de tocà’u ?

— Non.

— E n’ètz segur ?

— Òc.

— Totun, que son doç los gats…

B’ei un can !

… Ne’u voletz pas tocar ?

— Non.

Lo tèst qu’èra acabat : lo quadre, qui dinc alavetz aficava un roi acusator, que clinhotegè e que passè a un verd aprovador. Shens nada suspresa, que s’i èra escadut e que podè enténer entrar dens l’espaci redusit, que l’èra estat refusat dinc ara.

Au baish deu vente, garampas que brembèn a Julian l’urgéncia de la situacion. Que's mandè lèu-lèu las responsas a qui de dret e que’s machè d’esperar la soa validacion, en se sofrir lo mau dab paciéncia.

Aqueth navèth reget que truquè a Julian coma ua lama de hons, lo hòragetant, sufocant, peus sons perhons on gramava la soa frustracion. Ne s’i escadè pas a’s mantiéner lo cap enlà de l’aiga, lacat peus sentits contradictòris que’u hasè cotir la soa situacion. Perqué aquesta pòrta e refusava de s’obrir ? N’avè pas collaborat sancèr com l’ac èra estat demandat ? On èra la justa retribucion de la soa sosmession ? Totas aqueras questions qu’en·hlèn lo gave de la soa malicia e shens se n’avisar, Julian que deishè aqueth sentit subercolar.

Quauques lagremas, purmèr, que'u banhèn la cara shens nat ahroncilh. Puish, que’u vienón per las nasics, a fòrça d'esloishadas incontroladas, lims degotejants, hasent lo pont enter lo nas e la boca. Que'us hasè seguici ua esquiçada hissanta, ua laceracion espartint shens nat brut la soa cinta abdominau ; que cedí dab los trucs que’u balhava lo son còs. Com ne’n podè pas mei, que tustè lo vestit de plastic dab los jolhs, s'agorrupint sus eth medish : despoderat. Que’s sarrava las dents, contractant lo son maisherar dinc a l'espurnar, abans de’s resignar en un gemit.

Quin podè estar agradiu ? Julian ne s’ac explicava pas, ne s’i escadèva pas mei a s’explicar qué qu’estossi : que profieitava d’aqueth moment. Que l'agradava sustot aquera aujor difusa qui riulejava devath la soa combinason, banhant lo son còs de çò que n'avè pas podut retiéner. Aqueth sentir que l'auré hèit desbrembar quasi on èra e tot çò qu'avè patit dinc ara : la paur, l'espèra, l'incompreension, la dolor. Solaç hèit, tot aquò n'avè pas mei la mendre importància. Julian que s'ajolhè, s'eishugant tan plan com mau la moquira e las lagremas qui s'èran calhadas, abans de's tornar quilhar. Aus sons pès que's formava, gotas per gotas, ua hlaca jaunassa e amoniacada. Èra eth qui l'avè produsida ? Quin èra possible ? Hòrabandit de l'espaci tecnic, refusat a la soa pòrta, ne s'avè pas podut brancar la sonda qui de costuma e concorrè au son assaniment.

Estomagat, que's pausè las mans suu baishvente com ta'u har mei vededer. Ad aqueth endret, que s'espartí un plap escur qui gotejava a tot doç : au paréisher, l'estanqueïtat de la soa combinason qu'èra tota parièra supausada com la d'aqueth plafon de veire, lo qui l'avè costat tant e qui n'avè pas sabut retiéner las gotas, qui s'èran arronçadas contra eth.

Esbraçat, vueitat, Julian que s'estava dret, shens sàber qué har. Vertat, que's sentiva miélher, pr'amor deu son còs qui s'avè cessat los assauts incessants, mes aquera retrèita n'èra pas sonque ua engana ; peu demiei de las soas pensadas ondosas qu'infusava dejà la vergonha. Qu'auré volut desaparéisher, har qu'aquera macula pelviana n'estossi pas vista sonque d'eth, e arrés mei. Ailàs, be sabè n'èra pas possible, pr'amor tota causa, qu'èra ua causa vista : èran dejà en camin ?

Julian que passè ua man pesuga de lassitud sus ua cara ahrescada. Ne trobava pas nada solucion au son problèma, pr'amor ne n'i avè pas nada. Per mei que pensèssi a totas las possibilitats, tots los recors, ne 's podè pas virar deu procediment : tot aquò pr'amor d'ua fotuda maquina !

A l'evocacion de la soa fauta, Julian que considerè lo locau tecnic rebèc d'ua hissada. Destrusí'u que l'auré solaciat sancèr. Que's vedè redusí'u a l'estat de vitz e de bolons, hóner lo plastic de la soa pòrta intransigenta e shirgà'u las sondas com s'eviscera ua preda. Julian que's sospirè l'alet sancèr, avossi podut sàber de qué èra capable, abans que ne l'aparissi çò que l'aparí, que l'auré adaigat la basa eth medish.

Lo son fondament, eth, qu'èra molhat. Lo bolhon calorific qui l'avè enropat dab doçor, l'aconortant com jamei ne n'èra estat, que s'èra apatzat, en·hredit. N'avè pas sonque aquera ràbia pregonda de rèsta, aqueth sentit dinc alavetz desconeishut, qui'u lacava com un guèiser en ebulicion e qui ne tardaré pas a chorrar. Ua fòrça incoercibla qu'ensajarén de retiéner en de balas : Julian que fulminè.

Condemnat a un òdi... uman ? Julian que s'avisè deus projectiles mei vesins, deus quaus e's poderé emparar shens nada pena e des·hà's tot parièr. Com ne trobè pas arren que la soa navèra furor e podossi lhevar, que s'acroquè, que's pleguè e que's gahè l'ua de las soas cauçaduras enqüèra degotejantas, apesantidas d'ua vergonha qui'u rodè los artelhs. Bitara, que'u brutlava la man.

La soa garganta que temptè un bram : Julian que s'esvotzè. Plors e moc que s'i tornèn, acompanhant lo projectile embugat de suscòr dens lo son movement revenjaire. Ua errança qui s'acabè lèu-lèu contra la paret plastificada de l'estret assanissader, estat, eth, dessentit de plan. Umiliat un còp mei, Julian que cedí a la prudèra de tornar començar, de s'i fracatjar la dolor dinc a la soa desapareishuda.

Que s'armè lo braç tornamai, en·hlat d'arreganh, e qu'aluenhè d'eth aqueth pes qui

l'oprimiva, lipendejant la soa corsa gaussiana d'ua votz copada. Medishas causas, medishs efèits. Totun, ne renonciè pas, eslissant ponhastre suu penent qui'u miava tà la soa aviada. Galvanizat, Julian que s'esperrequè la pèth lissa, dinc ara plaps eishenge, aborrint los sons badges e la soa matricula. Que's sentiva diferent, com desempresoat d'ua sarrada mortifèra, qui l'avè tròp longtemps retienut. La pèthmuda a la man, ne podó pas celar arren de la soa suspresa quan descobrí que devath aquesta e s'i trobava ua auta : mensh lissa, mensh blanca, cauda. Los sons pòts qu'ensagèn un rictus : Julian que sorridó.

Tot a la soa descobèrta, ad aquera briaguèra qui'u redusiva totas las paurs au silenci, n'entenó pas la purmèra somacion, ni la dusau d'aulhors. Mes que's virè totun, gavidat per un sentir tot navèth com los autes e qui'u chebitejava que n'èra pas mei solet : aus sons davants que s'amuishava ua pòrta desconeguda, fascinanta, obèrta e obstruïda per un cerbèr de quate caps. Julian qu'estirè lo braç com tà l'abastar. L'ua de las gautas que lairè, l'ordonant de s''estancar. Ne l'escotè pas. Ne s'estancaré pas abans d'aver passat aquera portalada qui l'arcuelhè dejà.

Ua detonacion que l'estanquè sec.

Julian que sorridó, en se tornar sentir apoderat per aquera aujor difusa e aconortanta. Au paréisher, n'èra pas impermeable eth tanpòc.

Que s'ahoní, banhant en un fluide vermelh e caud. Bajolat per andadetas sanguinas, que s'agorrupí sus eth medish, apatzat : totun, que s'anava poder pausar.

Annotations

Versions

Ce chapitre compte 2 versions.

Vous aimez lire Dahu Hypnotique ?

Commentez et annotez ses textes en vous inscrivant à l'Atelier des auteurs !
Sur l'Atelier des auteurs, un auteur n'est jamais seul : vous pouvez suivre ses avancées, soutenir ses efforts et l'aider à progresser.

Inscription

En rejoignant l'Atelier des auteurs, vous acceptez nos Conditions Générales d'Utilisation.

Déjà membre de l'Atelier des auteurs ? Connexion

Inscrivez-vous pour profiter pleinement de l'Atelier des auteurs !
0